A LA PREMSA
La Vanguardia
Serà capaç de regenerar
una illa sencera amb una sola flor?
Francesc Font, Director Agrícola de Son Felip & Algaiarens
Son Felip i Algaiarens és un recés de pau a una illa on tot el que no sigui platja és com si no existís per als peninsulars. Si se sap poc o res de com pot ser de curativa Menorca a la primavera, això d'aquesta finca frega ja allò transcendental. Cosa que es percep apropant-se per un caminet ple d'altiplans, vegetació alta acariciada per la brisa marina, vaques vermelles autòctones regnant a plaer i flors, moltíssimes flors multicolors amb predominància del vermell. Un pressentiment que tot anirà bé que augmenta en trepitjar el terreny de les quatre finques unides entre les emblemàtiques platges d'Algaiarens i Cala Pilar, al nord de Ciutadella.
Són més de 1000 hectàrees i l'escenari està regat d'esplendor a l'herba amb insectes voletejant per l'aire, centpeus serpentejants per terra, cargols estoics enganxats a parets blanques i grills de la mida d'una mà que salten com si la gravetat no existís. És un projecte agrícola que va començar a rodar el 2014 i vuit anys més tard s'ha consolidat com a meca europea per entendre l'encant (i el potencial) de l'agricultura regenerativa.
A les regnes d'aquesta simfonia de la natura, i amb un carretó de golf per poder abastar tot el territori sense disparar els cors dels visitants, hi ha Francesc Font, agrònom i agricultor de novena generació. Aquest empordanès, amb un discurs ben embastat i sense fissures a la vista, al seu dia va ser capaç de viatjar amb la família fins a Austràlia, bressol de l'agricultura regenerativa, portat per un pressentiment: el de xopar dels secrets de Darren J. Doherty i Joel Salatin, autèntics gurus d?una nova manera d?enfocar l?agricultura que advocava des dels antípodes per recuperar la fertilitat dels sòls que es van destruir amb els químics i les mentides de la suposada Revolució Verda dels 60.
En tornar a casa amb la maleta plena de vivències, Font va escriure Arraigados a la Terra, un llibre amb què s'ha convertit en el divulgador més gran del que és regeneratiu a la conca mediterrània." "M'he adonat que la principal barrera per impulsar l'agricultura regenerativa és a la ment i no a la natura", assegura. “El limitador més gran sempre és al cap; el terra no limita res”. Admet que li va passar a ell com a exagricultor convencional i assumeix que li passi de bones a primeres molts pagesos en endinsar-se en aquest món desconegut. "Tot es pot regenerar si es vol, però sense un canvi de xip mental és impossible".
Un canvi de mentalitat al qual les grans empreses agrícoles no volen arribar a contrapeu per no quedar-se sense part del pastís. “Tenim dos objectius principals. En primer lloc, implementar un projecte sostenible des d'allò econòmic i ambiental. Demostrar que això és rendible i que no és una milonga. En segon lloc, crear una cosa que pugui ser un model per a la resta de granges de l´illa i, per què no, per a la resta de l´àrea mediterrània”. D'aquí que Francesc Font ara mateix estigui assessorant finques menorquines, multinacionals i altres finques del sud d'Europa i Àfrica.
Tot això sense comptar els cursos en línia que realitza per satisfer la demanda d'agricultors curiosos. “Menorca ha facilitat les coses perquè aquí hi ha una tradició de treballar el camp que es va perdre fa anys a la península. Hi ha un interès pel nostre model i ja fem assessoria de 50 finques menorquines. És a dir, un 10% del territori valora l´agricultura regenerativa amb bons ulls”. La mentalitat més oberta dels nous propietaris està facilitant el camí perquè cal recalcar que l'agricultura regenerativa no es coneixia gaire a Europa quan vam voler implementar-la. Després de vuit anys podem dir que ja la coneix més gent”, diu amb orgull.
Però què és exactament l'agricultura regenerativa i per què està guanyant nous adeptes a velocitat de creuer? "Ens agrada que la gent visualitzi l´agricultura regenerativa com una caixa d´eines que permet produir de forma sostenible", diu Font. La veritat és que el gran canvi requereix una transició aproximada de dos a tres anys si el que es pretén és passar de l'agricultura convencional a la regenerativa. I ni complint els requisits es pot garantir l'èxit a tots els territoris. És un peatge obligatori que no tothom pot suportar a l'esquena sense agafar-se els dits. “No és un procés d'avui per demà i, a més, no té fi perquè sempre es pot millorar. Ens hem equivocat mil vegades per arribar fins aquí. És agafar-li el truquillo i anar sembrant camí”.
Si Francesc Font explica la teoria amb total convenciment, és perquè assegura que es guanya la vida millor que abans. “I això que produïm una mica menys; com més s'aconsegueix activar la natura, menys s'inverteix econòmicament com a pagès. M'agrada dir que l'agricultura regenerativa juga amb la natura en lloc de lluitar-hi. Tots coneixem la situació de col·lapse actual de l'agricultura convencional i un dels factors desencadenants va ser voler anar en contra de la voluntat de la naturalesa”. Font era assessor en agricultura ecològica, però mai no va aplicar les seves tècniques al seu terreny familiar a Girona “perquè simplement s'aconseguia un canvi d'inputs. És a dir, abandono el que és químic i em llanço al que és natural per vendre el mateix dues vegades més car encara que funcioni pitjor”, resumeix sense concessions. “Et donen una subvenció, que està molt bé, i hi pots posar un segell als teus productes”. Una transformació que es quedava al continent, en l'estètica, sense anar a les entranyes o arrels de l'assumpte.
Aquí és quan va entendre que havia de mirar més als peus i no al sol.
Aquí és quan va entendre que havia de mirar més als peus i no al sol. “El que ens atrau més els que creiem en l'agricultura regenerativa és la ciència per millorar el sòl a base de microbiologia, minerals i matèria orgànica”. Les tres emes en diuen, i el resultat és palpable miris per on miris. “Es comença amb sòls força degenerats amb la matèria orgànica molt baixa (0,5%) i en dos anys ja es mesura un 2% de matèria orgànica. Com millor estan els terres, més aigua de la pluja poden retenir perquè la matèria orgànica és com una esponja. D´aquesta manera s´estalvia en regadiu”. A Son Felip i Algaiarens porten tot això a l'extrem perquè per garantir la salut de la terra usen els animals per a tot menys per llaurar. “Perquè llaurar és una pràctica súper degenerativa. I aquí és on xoquem amb altres agricultors i on jo vaig xocar amb els meus avis i els meus pares”, diu Font arribant al punt de no retorn. “Labrar és una cosa genètica de l'ofici de pagès i explicar que cal deixar de llaurar és dur de pair per a molts. Al final és deixar que els animals i les plantes llaurin per nosaltres. No hi ha una producció sostenible d'aliments sense la presència d'animals i plantes autòctones”.
I per això és vital la presència de gallines, porcs, cavalls i vaques, però sobretot d'una flor singular, l'enclóver o enclova, com diuen els oriünds a l'illa. “Una de les virtuts de l'enclóver és que té una arrel pivotant molt gruixuda que baixa en profunditat. Ens alimenta, descompacta el terra, aporta nitrogen i fa una flor meravellosa perquè les abelles produeixin mel. És una planta magnífica amb una història interessantíssima. Com a planta lleguminosa fixa nitrogen de l'aire gràcies a uns bacteris que viuen a l'arrel de la planta. La clau és que l'enclóver només pot viure si té aquests bacteris a l'arrel. Sense aquesta relació simbiòtica, la planta es mor. El curiós de tot això és que aquests bacteris han de ser presents a terra abans de plantar enclova. En cas contrari, la planta no creix”.
D'aquí que funcioni tan bé només als terres on aquesta planta existia fa mig segle. A Menorca, per exemple, l'enclova va arribar aproximadament fa 200 anys i és gairebé exclusiva dels secans d'aquesta illa, ja que a la resta de les Balears la seva presència és testimonial. Hi ha documents que demostren el seu cultiu a Sicília o Malta, però tampoc no es pot estendre el seu cultiu a nivell internacional atesa la seva sensibilitat al fred o les gelades. “A més és proteïna pura per a animals com les gallines o les abelles per a la mel de flor d'enclova . Si no hi ha historial d?aquesta planta en un ecosistema concret, no funcionarà. Per això és en tan poques zones. Jo ho he provat a la meva finca de l'Empordà i no hi ha manera. Això fa d'aquesta illa un paratge únic per a l'agricultura regenerativa perquè l'enclóver creix de forma espontània”.
Potser el cas més sorprenent per simbòlic és el dels galliners mòbils. Un exemple per assumir fins a quin punt l'agricultura regenerativa es pot implementar com un engranatge de convivència perfecta. “Els ous són dels productes on més es nota el canvi de qualitat. Són els ous més cars de Menorca; els venem tots i en podríem vendre molts més”. Els ous de la finca costen 6 euros la dotzena, o 50 cèntims l'ou, com es prefereixi. “No volíem muntar una granja de gallines per tenir els nostres ous. Energèticament parlant, no és eficient enlloc (animals confinats, risc de malalties, regular temperatures, dieta, etc)”, diu Font. Una altra opció era deixar les gallines pasturant amb les portes obertes, però tenien clar que si les aus estaven sempre al mateix lloc, el terra se'n ressentia al cap d'uns dies. “Per regenerar trobem la solució de muntar galliners mòbils amb gallines pasturant i generant un impacte animal positiu en forma d'excrements per fertilitzar el terra. A més, era la millor manera de controlar també les males i bones herbes sanejant la zona d'insectes. Al cap d'una setmana, movem el tancament elèctric dels galliners a la parcel·la següent per generar el mateix impacte que a l'anterior”.
No es repeteix la parcel·la fins que se sap del cert que les plantes s'han recuperat i estan llestes perquè tornin a entrar els animals a menjar-les. “Jugar amb la natura significa que un matí posem els 200 caps de vaques de pasturatge a la parcel·la i al cap d'uns dies entren les gallines que picotegen els excrements de les vaques. En picotejar la femta, escampen la fertilitat pel camp sense consum energètic per part nostra. Com que s'afavoreix la fertilitat del sòl hi ha més creixement vegetal i, com que les plantes creixen més i millor, es genera més pastura per guanyar més diners i es captura més carboni”. És a dir, tot està planificat al mínim detall, creant un circuit per diferents parts de la finca. “Gairebé la meitat de la dieta de les gallines són aquestes plantes”. I entre elles, és clar, hi ha l'enclova o groc, que serveix de proteïna al costat de la proteïna animal dels insectes.
El resultat final són aliments amb propietats nutricionals més grans que la mitjana perquè adquireixen més minerals beneficiosos per a l'organisme amb un sòl tan sa. És aquí quan salta la llebre del debat dels preus i la complexa accessibilitat per a totes les butxaques de productes “selectes”. I Francesc Font adopta una posició més contundent. “És un debat erroni perquè allò que no és normal són els preus que s'estan pagant pel menjar. El resultat és un drama amb la desaparició de la meitat dels pagesos. A més, els preus low cost tenen unes conseqüències ambientals enormes. Diuen que és el doble del que valen i això ho pagaran els nostres fills. El que cal fer és pagar un preu real i ara paguem tan poc que quan ho comparem tot sembla un disbarat. És clar que podríem fer ous i oli més barat, però mai no farem tomàquets a deu cèntims. Els tomàquets costen dos euros i si no, no mengem tomàquets. El sistema alimentari actual mereix un canvi de paradigma: ens hem d'alimentar bé i el menjar val el que val”.
That is why whenever he has the opportunity to talk to a farmer who is hesitant about the change, he usually argues the same premise. Per això, sempre que té la possibilitat de parlar amb un agricultor dubitatiu amb el canvi, sol argumentar una mateixa premissa. “No estiguis 12 hores a sobre del tractor. Passa 8 hores i les altres quatre ven el teu producte. Cal ser proactius i sortir dels punts de venda habituals que paguen allò que paguen. Si aconseguim vendre els ous i l'oli a un preu tan alt és perquè ens movem, expliquem la nostra història i donem a tastar els nostres productes. No és fàcil, però és que no hi ha cap altre camí. No podem continuar tenint un ofici tan precari al camp”.